La jugadora de bàsquet en cadira de rodes refugiada a Espanya i el periodista Antonio Pampliega estaran el dissabte en l’acte institucional on es presentarà el documental “Au revoir Kabul” que compta l’odissea de les dones afganeses després de l’arribada al poder dels talibans. 

La commemoració del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra la Dona a Santa Pola tindrà una protagonista especial: l’esportista Latifa Sakhizadeh, ex jugadora de bàsquet en cadira de rodes de la selecció de l’Afganistan que va ser acollida a Espanya després que el règim talibà eliminara d’una plomada tots els drets de les dones al país.

Este dissabte 25 de novembre tindrà lloc a la Casa de Cultura l’acte central de la programació que la regidoria d’Igualtat ha dut a terme. A partir de les 19.00 hores començarà amb la presentació de l’espot de la campanya i la lectura del manifest institucional.

A continuació els assistents podran veure un avançament del documental “Au Revoir Kabul”, dirigit per Alfredo Lobo amb guió del periodista Antonio Pampliega, que retrata l’odissea de moltes dones afganeses, entre elles *Latifa, que serà present en l’esdeveniment per a oferir els seus testimoniatge de primera mà.

Au revoir Kabul

El 15 d’agost de 2021 quedarà marcat en el cor de milions d’afganesos com una de les dates més fatídiques de la seua història recent. 20 anys després de la caiguda del govern talibà, els integristes islàmics van tornar a fer-se amb el poder en un país que respirava esperança, llibertat i democràcia. Somnis que es van difuminar com a castells d’arena aquell abrasador dia d’estiu quan els radicals van entrar a la ciutat de Kabul.

Milers d’afganesos es van amuntegar a les portes de l’aeroport internacional de Kabul amb l’esperança de pujar-se en un dels vols d’evacuació que havia noliejat la Comunitat Internacional per a traure del país als seus col·laboradors. Entre eixos milers es trobaven les integrants de la selecció nacional de bàsquet en cadira de rodes els qui, després de contactar amb els periodistes espanyols Paloma del Río i Antonio Pampliega, havien aconseguit els salconduits per a fugir a Espanya.

Els seus somnis van acabar després de l’atemptat suïcida perpetrat per un terrorista d’Estat Islàmic, qui es va immolar en una de les portes de l’aeroport deixant més de 150 víctimes mortals. Eixe dia, es va posar fi a l’evacuació i es va donar per finalitzada la presència internacional a l’Afganistan després de 20 anys…

Les xiques, com a milions de dones afganeses, van veure com els seus drets- conquistats en les dues últimes dècades- anaven sent eliminats progressivament. Des de jugar al bàsquet fins a treballar, passant per estudiar, ballar, …

A través del grup de Whatsapp que van crear amb els dos periodistes espanyols, amb els qui havien contactat el mes d’agost, van demanar ajuda desesperada per a poder escapar d’un país on s’havien convertit en un zero a l’esquerra.

Paloma del Río i Antonio Pampliega es van comprometre amb les jugadors de bàsquet a traure-les del país en el menor temps possible i portar-les a Espanya. Mentrestant, les xiques de la selecció van començar a documentar- mitjançant els seus telèfons mòbils- el seu dia a dia en eixe nou Afganistan dels talibans amb l’objectiu de denunciar la realitat de la dona en un país on un gos té més drets que una dona.

Progressivament- i amb l’ajuda dels dos periodistes espanyols- les jugadores van començar a abandonar l’Afganistan fins que al setembre de 2022- un any després de la presa de Kabul per part dels talibans- l’última d’elles va aconseguir fugir del seu país i arribar a Espanya.

En eixos mesos d’incertesa, por i desesperació les xiques (8 en total) van ser capaços de documentar- jugant-se la vida en molts casos- la realitat d’un país que va deixar d’eixir en els informatius i que es va convertir ràpidament en un forat informatiu més.

Este documental no sols aprofundeix en el salvatgisme que es troba darrere dels integristes islàmics, sinó que és, a més, un cant a la vida. Les xiques, amb una generositat fora de tot dubte, conviden a l’espectador a introduir-se en la seua més absoluta intimitat obrint les portes, de bat a bat, a moments personals i íntims que haguera sigut impossible gravar de no haver-lo fet elles mateixes. Les xiques- en edats compreses entre els 30 i els 24 anys- busquen empatitzar amb l’espectador obrint-los el seu cor.

Este documental va més enllà del document gràfic, és un cant a la vida, a l’esperança i a la solidaritat; i fa present la famosa frase: “Només un ésser humà pot salvar a un ésser humà”.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies